Mon Gràfic Capa

Estic llegint "La Reserva", de Russell Banks, i m´agrada. L´editorial es Bruguera, la que dirigeix la Moix, Ana María. En el llibre es parla dels milicians nordamericans a la guerra civil espanyola. I de Robert Capa, per suposat. El milicià que, mort, encara tira bombes per què s´acabin les bombes. Darrerament estic mostrant-me molt ingènua respecte als temes gruixuts com les guerres. Una mica bleda rebullida, potser, però no em desagrada, em surt així. Hi va haber un temps que parlavem molt de guerres i de no guerres. Flower power o power to the people i punk per la patilla i no hi havia masses guerres. I ara que per tot esclaten i acabarem anant com la gent de la foto, esgarrifats, mirant al cel, no se´n parla tant. L´atur, aquesta altra guerra. Sento que alguns amics i coneguts, per no parlar de l´atur i de les guerres i la hipoteca. Per no parlar de l´ implicació o l´ indiferència, parlen d´amor, busquen amor desesperats, busquen sexe també molt desesperats, busquen agradar, seduïr, encara que els hi esclati un no a la cara, com si a força de cercar mans que els toquin o els facin sentir i NOMES AIXó o quassi tota la seva vida lliurada a AIXÓ, els mantingués al mon amb una sola idea. Es el que sento i no ho havia sentit mai tant aprop meu, menys els quatre egos malaltissos de tota escena vital. Per ells, els que cerquen l´amor com una almoïna o com un absolut, hauría d´haver posat la foto de Robert Capa del petó, però jo estic bleda rebullida i m´agrada aquesta idea de realitat que no em fuig ( i que no em fugi) encara que l´amor també m´omple i m´omple i m´omple i per tot miro al cel i al zel.